dissabte, 3 de setembre del 2016

El descobriment de la caragola

                               Dibuix de @jessicaanneofficial

Aquesta entrada és emfàticament femella, de fet, he començat a defensar les caragoles més que els caragols, ara que sóc corresponsable de dues caragolines i defense la llibertat de no ser (co)responsable de cap caragolina o caragolí. Ara que recupere, ni que siga una sola vegada, la redacció d'aquest blog. Ara que em comence a descobrir i a sortir de la closca...de veres, fins ara era un assaig (i crec que ho seguirà essent fins al final però vull convèncer-me de que no!).
Ara que estic farta de feministes que no han netejat un wàter en sa vida i de masclistes que a ser ama de casa li diuen ésser multitasking amb americana i dins un despatx. Ara he atorgat sexe al caragol i l'he fet femella, com jo, i dona, com jo.
He estat tres anys (2012-2015) sense nòmina però fent feina a jornada completíssima i he vist com el multitasking l'inventaren les dones, sobretot de classe baixa, fa molts anys, les que no tenien nòmina però feien de:
1. Economistes per gestionar el pressupost i fer la compra ajustada a les necessitats familiars.
2. Dietistes per combinar adientment el menú setmanal.
3. Químiques per conèixer la mescla correcta dels productes adients per treure cada taca damunt cada superfície (tèxtil, plàstica o epidèrmica).
4. Cuineres per executar el dictàmen dietètic.
5. Psicòlogues per escoltar i donar respostes eficients als caragolins i caragolines propis de 0 a vés-a-saber-quants anys.
6. Filòsofes per respondre el torrent infinit de preguntes que un caragolí pot pronunciar (i avançar-se sagaçment a les futures preguntes).
7. Creadores de contingut per saber personalitzar com a mínim tres contes infantils.
8. Dissenyadores d'interior per combinar el minimalisme nòrdic amb les capses de roba de la gran per a la petita.
9. Dissenyadores de moda per reutilitzar i reciclar la roba de 4A de tardor a primavera de 2A.
I, evidentment, mentre feien, i fan, tot això
no llegien ni llegeixen
no escrivien ni escriuen
no estudiaven ni estudien
no guanyaven diners ni els guanyen
no sortien a passejar ni hi surten
no sortien a treballar ni hi surten
no sortien al bar ni hi surten
no sortien ni surten

Em ve al cap la imatge d'una poetessa russa (no recorde si Anna Akhmàtova o Marina Tsvetàieva) que escrivia versos fins i tot en la paret de la cuina. Aquestes actituds són les que cal reivindicar i defensar més que no les dones burgeses que van tenir la sort de rebre una educació superior i van arribar a les esferes masculines (encara avui en dia!).
Per això, caragola (de classe baixa i nació oprimida) més que mai!


   

dimecres, 17 de juliol del 2013

A aquells que treballen en algun departament de recursos humans d'alguna de les centenars d'empreses on he enviat el meu curriculum


JO VULL TREBALLAR, sóc una persona responsable, treballadora i entenc les coses ràpidament.
JO VULL TREBALLAR fora de casa, perquè m'han educat per ser dona treballadora, mare també, però DONA TREBALLADORA més.
JO VULL TREBALLAR perquè he dedicat molts esforços i temps i energia i diners a formar-me com a llicenciada en filologia catalana, com a redactora, com a correctora, com a editora de continguts de llocs web, com a maquetista i com a professora de secundària.
JO VULL TREBALLAR perquè la meua parella pugui dormir més de cinc hores a la nit per fer front a les seues dues feines.
JO VULL TREBALLAR per donar un futur digne a la meua filla de gairebé dos anys.
JO VULL TREBALLAR perquè la realització personal es pot trobar fora de la feina però a dins també.
JO VULL TREBALLAR i crec que amb això i la meua experiència i formació n'hi ha prou per poder formar part dels milers d'espanyolets i espanyoletes que intenten engrandir la borsa de la Seguretat Social per tindre una pensió digna.
JO VULL TREBALLAR  a pesar d'allò que deia RUBIANES sobre la dignitat del treball.
JO VULL TREBALLAR perquè no ho estic fent per culpa d'un sistema malalt que necessita el patiment i fins i tot la mort del proletariat perquè els seus dirigents continuen tenint privilegis inefables només al seu abast.
JO VULL TREBALLAR de professora perquè crec en l'educació com a motor de canvi de la societat.
JO VULL TREBALLAR com a correctora, com a maquetista, com a editora, com a educadora infantil, com a acompanyant de transport escolar, com a community manager, com a PERSONA CAPAÇ I CAPACITADA.

I aquest és per als gestors de llocs web tipus Iberempleos, Infojobs, RedTrabaja, etc:

DEIXEU de crear falses il·lusions al personal perquè posar en interesos "catalán" no vol dir que envieu totes les ofertes de Tarragona, Cerdanyola del Vallès i Vic a una persona que ha especificat "Illes Balears" en la localitat.
DEIXEU d'enviar "tienes una oferta de trabajo" quan apareix la paraula "formador" si has especificat que ho ets de català i no de "páginas web, alemán, chino, ruso, programador o teatro infantil".
DEIXEU de mentir amb el número d'ofertes que teniu, perquè 316 ofertes de feina a Balears és simplement mentida.
DEIXEU d'afegir màsters i cursos de formació de centres i universitats privades que tenen un preu senzillament inassolible i que no garanteixen en absolut trobar la feina anhelada.
REFLEXIONEU un poc sobre les característiques d'alguns perfils, com ara aquells que requereixen un mínim de cinc anys d'experiència per redactar continguts d'un blog o dos anys per ser cambrera de pisos, amb tots els meus respectes...

Gràcies per llegir-me, si heu arribat fins ací.

dilluns, 3 de gener del 2011

(In)coherència externa

A la península tot segueix igual, els canvis, com sempre, han de vindre de fora, voluntaris i desitjats, ara desitge un de gros que em fa plantejar-me aquelles coses que sempre m'havia plantejat i que de tant fer-ho me n'he cansat. 
La reflexió política disminueix i, tanmateix, és la de sempre. 
Sempre, tenia uns tretze anys quan vaig descobrir la magnitud d'aquest terme, sempre, em va fer encongir el cor. Sempre, com qui diu que mai canviarà i, en aquell moment, era només l'horari de les classes de natació, però encara recorde la cara d'aquella dona, "lo dejaremos así para siempre", i jo em veia anant dimarts i dijous de set a vuit a nedar en aquella piscina diminuta i en aquells vestuaris de vapor asfixiant i irritant. Em veia respirant núvols de clor i observant els cossos nus de les dones i les xiquetes fins a l'eternitat, per sempre... com si jo hagués d'agafar l'autobús a l'hivern, de nit, amb aquell sentiment d'impotència assumida de la infantesa. El sempre d'aquell instant encara el sent ara, entre els dos pits, just al mig, com quan pense en les coses que he de fer i no vull, quan em torna eixa impotència infantil, ventura la impotència ho és perquè és assumida, tal vegada siga millor no assumir-la, deslliurar-nos-en, convertir el sempre amb un "per ara", tot sabent que l'ara no ja ha acabat.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Habemus data

Escric breument i només per coherència interna, ja que vaig comentar el secretisme en la data de les eleccions catalanes. Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics. Sí, ja sé que és pel bé del nacionalisme i res més lluny de la meua voluntat que acabar amb les identitats nacionals estatals, però.... no hi hauria una altra solució? Pensem-hi...


dilluns, 30 d’agost del 2010

Retorn

Massa temps sense escriure, massa sense anotar, massa amb pensaments i idees fugisseres que, si no s'ordenen amb una mica de sintaxi humil, desapareixeran, i no ho vull...
Avui faig cas a una crida de Vilaweb, sembla que avui l'escriptor Màrius Torres, a qui, he de confessar, només coneixia de nom i fins avui no li havia llegit res, faria cent anys! Aquí una conversa que em recorda a les nits d'estiu a l'illa templada:

Deia la nit: -¿No sents quina tranquil.la pau?
Vine amb el cor ben net del desig que t'irrita
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau. 

Deia la mar: -¿No sents el meu cor que s'agita?
La vida és un combat. Únicament l'esclau
és digne d'envilir-se en l'arena suau
ignorant el plaer de la lluita infinita. 

-Ah!, deixeu-me que, las, sobre el seu pit fidel,
respiri indiferent al dilema cruel
que poseu en eles vostres oracions estranyes...! 

Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç!,
no vull més que gronxar-me indolent sobre l'abís
a l'ombra torbadora de les seves pestanyes. 


Caldrà aprofundir més en aquest poeta.... sí, m'agrada.

dijous, 12 d’agost del 2010

Jo no hi era

Després de més d'un mes de viatges i festes he rellegit la darrera entrada, era abans del 10-J i del triomf de La Roja en el campionat internacional de futbol. Fa exactament un mes i dos dies de la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya, i no sé si irònicament o contradictòria, també es compleix l'aniversari d'algunes altres manifestacions també multitudinàries, les darreres amb el suport d'allò que en diuen Espanya. No ha estat fins ara que no he esbrinat que el triomf de la selecció espanyola era conseqüència d'un pacte amb l'oracle fet per l'ABC -segons la primera plana de dia 1o de juliol de 2010- i no dels poders premonitoris d'un polp alemany. Tampoc no ha estat fins avui que he pogut veure que el crit generalitzat no era a favor de l'estatut -o en contra, depén de quin estatut- sinó a favor de la independència, i tampoc no sabia que Montilla va tindre alguns problemetes de relacions personals amb alguns manifestants. Després del milió i mig de participants i del ressò mediàtic de la manifestació Montilla i Zapatero van acordar que a partir de la tardor iniciarien "l'operació de rescat de l'Estatut", mentrestant el PSC s'escapsa i les eleccions sense data es tornen més convergents... això sí, una cosa ha quedat clara "el problema de Catalunya és el problema d'Espanya" o era a l'inrevés.... perquè jo diria que el problema de Catalunya és Espanya... malgrat el triomf consagrat per algunes portades de determinats periòdics* que no enllace per no causar xocs traumàtics als corets més sensibles.

*em referisc a la de l'11 de juliol de l'ABC

dimarts, 29 de juny del 2010

El cadàver exquisit

Inquebrantable, unitat, roig, país, llengua, feixisme, blau, ñ, mundial, bou, groc, constitución, referèndum, inconstitucional, mentida, 1978, poble, trampa, blanc, guerra, mort, història, batalla, suport, justícia, pau, veritat.

L'Espanya pre-constitucional ja no existeix deia en català un català d'origen andalús president del govern de Catalunya, precisament. El mateix personatge que pertany a un partit que, des de Madrit, ha acceptat i vanagloriat la sentència contra la voluntat del poble. Al mateix personatge a qui han criticat una reacció inicial de desacord i certa ira, un personatge que ha convocat tota la societat civil catalana a manifestar-se contra la sentència d'un tribunal que que només existeix per defensar un acord realitzat fa 32 anys en unes circumstàncies històriques i de país ben diferents, naturalment, a les actuals.
Un acord que no castigava els qui van alçar-se contra el govern democràticament establert i que van reprimir bàrbarament el poble durant 40 anys i sense justícia no hi ha pau, que diuen. Un tribunal que ha repetit que un govern autonòmic no pot preguntar al seu poble autonòmic allò que vulga quan vulga, ja que ha de ser el govern nacional qui done permís per demanar al poble autonòmic i, clar, en aquesta decisió també hi cap el poble nacional, conformat per altres pobles autonòmics, com ara el valencià o el murcià, els governants del qual no volen que Catalunya assolesca major autonomia judicial, econòmica i, en definitiva, social. Per què? per què els qui, en nom de la inquebrantable España, han impedit l'aprovació d'una llei votada pel poble a qui va dirigida sí tenen potestat i dret a alçar la veu, i el que és més greu, a alçar-la en nom de la democràcia? I per què un president d'un poble no pot alçar la veu i demanar al poble que l'ha triat que es manifeste en contra d'allò que considera injust? Per què no es pot canviar una norma creada feta fa més de tres dècades? Per què la transició no arribà a la justícia? I per què pica tant la llengua?
L'estatut, encara ara un cadàver calent damunt la taula -que deia aquell-, és una mentida més d'un país que és una trampa -que deia l'altre-, això sí, un cadàver exquisit, ja que els dos grans blocs polítics espanyols, els conservadors i els liberals de tota la vida, han convidat els comensals, han tret la millor dot: manteleria blanca de fil, gots de vidre i coberts de plata; han servit el primer plat: l'avançament de la sentència; ara serviran el plat fort: la sentència completa; i encara falten les postres: esperem que la manifestació faça necessari molt de bicarbonat per als àcids estomacals dels polítics i juristes espanyols.
El problema, com dèiem, és la llengua, però sobretot, allò que hi ha darrere de la llengua, perquè després diguen que no l'és d'important!